Buranuna. Cançó d´argila
Referència 1547360.10
“Buranuna se centra en la primera part del mite de Gilgamesh, quan Enkidu abandona la seva naturalesa silvestre per ingressar al món civilitzat. I seran Shamhat i Buranuna, la seva dona i la seva filla, les que explicaran la història”.
Aquesta història té lloc fa cinc mil anys a Uruk, a les ribes de l’Eufrates, on regna Gilgamesh. Buranuna, que neix fruit de set nits d’amor a la llacuna d’un bosc, és filla d’Enkidu, l’home salvatge, i de Shamhat, que l’ha civilitzat a costa de la seva part innocent i primigènia. Ell mor a conseqüència de la gran escissió, de la pèrdua de vincle amb la seva naturalesa excessiva.
«Enkidu, com els cedres, havia mort»: així comença aquest llibre. Després Shamhat fuig de la ciutat amb Buranuna a coll per retornar- la al bosc primordial «on les paraules no tenen cap poder i les lletres no volen dir res». Buranuna, criatura entranyable i llegendària, és la guardiana del que vam perdre, de l’oblit que som, del que es va quedar a la boira, del que la paraula va esborrar i arrabassar.
Amb una prosa depurada i poètica, plena d’escenes oníriques i moments lluminosos, Mariona Fernández indaga les albors de la civilització humana i ens convida a enllaçar allò instintiu amb allò espiritual com a condició existencial ineludible.
Aquesta història té lloc fa cinc mil anys a Uruk, a les ribes de l’Eufrates, on regna Gilgamesh. Buranuna, que neix fruit de set nits d’amor a la llacuna d’un bosc, és filla d’Enkidu, l’home salvatge, i de Shamhat, que l’ha civilitzat a costa de la seva part innocent i primigènia. Ell mor a conseqüència de la gran escissió, de la pèrdua de vincle amb la seva naturalesa excessiva.
«Enkidu, com els cedres, havia mort»: així comença aquest llibre. Després Shamhat fuig de la ciutat amb Buranuna a coll per retornar- la al bosc primordial «on les paraules no tenen cap poder i les lletres no volen dir res». Buranuna, criatura entranyable i llegendària, és la guardiana del que vam perdre, de l’oblit que som, del que es va quedar a la boira, del que la paraula va esborrar i arrabassar.
Amb una prosa depurada i poètica, plena d’escenes oníriques i moments lluminosos, Mariona Fernández indaga les albors de la civilització humana i ens convida a enllaçar allò instintiu amb allò espiritual com a condició existencial ineludible.